Tot seguit transcrivim alguns dels capítols de la tercera part.

CAPÍTOL X
Els tres factors del Pessebre: A) La Naturalesa
El què hi ha d’haver al pessebre, el què hi pot haver i com ha de representar-se. – Els tres factors del pessebre. – La naturalesa. – El cel.- La terra. – L’aigua. – La vegetació. – La fauna.

La teoria del pessebre queda reduïda a tres qüestions capitals: el que hi ha d’haver als pessebres (l’essencial), el que hi pot haver (el secundari o complementari), i com ha de representar-se el pessebre (el rigorisme bíblic i litúrgic).
¿Què és el que hi ha d’haver al pessebre? L’element essencial o el que, en altres termes, s’anomena: els tres factors del pessebre són: la naturalesa del panorama que es reprodueix; l’arquitectura relativa al lloc topogràfic reproduït plàsticament; i les figures que donen vida i alegren els passatges de la plàstica del pessebre. Això, deixant apart el “Misteri”, del qual parlarem més endavant.
¿Què és el que hi pot haver al pessebre? Les escenes complementàries.
¿Com ha de representar-se tot el que fa referència al pessebre? Segons les indicacions i normes del present Manual del Pessebrista.
Anem per parts:

La Naturalesa.

Els elements naturals representables al pessebre són els següents: el cel, la terra, l’aigua, la vegetació (el verd) i la fauna (els animals).

1. El cel
El cel no pot faltar mai en el pessebres. La glòria de Deu a les altures ha de traslluir-se a l’escenari plàstic que representi el Naixement del Salvador. Els astres que poblen l’immens firmament són, per altra part, els determinants de les diferents llums del pessebre; això que en diríem el moment del pessebre. Llums que donen lloc, certament, a una classificació pessebrística.
Pessebres de mitja nit i amb lluna plena. Els pessebristes aleshores escullen per a representar el moment del pessebre -segons diu bellament En Joaquim Renart- “l’hora de l’Adveniment del Diví Infant, que el cel sembla més gran i s’omplena l’espai de cants d’àngels”.
Pessebres de plena llum. Els pessebristes fugen de tota llum nocturnal gelosos que l’ombra de la nit no els amagui detalls interesantíssims de la seva concepció artística.

2. La terra
Un altre element natural indispensable en els pessebres és la terra: el lloc topogràfic on es vol representar plàsticament el Naixement del Salvador.
A base d’aquest caire topogràfic ens trobem amb una segona classificació justificada de pessebres:
Pessebres bíblics. Així s’anomenen quan l’escenari de la representació plàstica del pessebre és Betlem, la regió de Judà… la Palestina. L’artista, segons els medis i l’espai de que disposa, va reproduint amb tota fidelitat els llocs sagrats de Terra Santa, i altres relacionats amb l’Adveniment de Jesucrist.
Pessebres extra-bíblics. Quan l’escena de la representació plàstica atanyent al Natalici és un lloc topogràfic ben diferent de Palestina, en aquest cas ens trobem amb pessebres extra-bíblics. La topografia, aleshores, o bé pot esser un panorama imaginari, no representatiu; o bé representar llocs comarcals de la regió, ciutat, o poble de quina pertenència és la llar cristiana del pessebrista (Catalunya, la província de Barcelona, els voltants de la ciutat).

3. L’aigua
L’aigua no és pas un element indispensable. Més, així com en la naturalesa real, generalment, l’aigua dóna vida i alegria al panorama; el mateix cal remarcar en la reproducció de la naturalesa en el pessebre. Rius, torrents, cascades, llac, fonts, etc., vet aquí un enfilall de retalls que ha de tenir present el pessebrista per donar vida a la representació plàstica, obra de la seva concepció i del seu enginy.
No cal advertir -puix salta a la vista- que segons quina sigui la topografia (bíblica o extra-bíblica) representada en el pessebre, l’aigua ha d’ésser-hi de sobres; i, de posar-la, incurririen els pessebristes en un solemne anacronisme.

4. La vegetació
Altre element natural indispensable en el pessebre: la vegetació.
La vegetació o flora ha de correspondre a la representació topogràfica, bíblica o extra-bíblica, determinant de l’escenari plàstic que s’hagi proposat l’artista del pessebre.
Així, per exemple, si el pessebrista vol representar un panorama palestinenc, o bé un panorama comarcà, la vegetació ha d’ésser genuïnament palestinenca o genuïnament comarcana, la pròpia del lloc plàsticament representat. Han de suprimir-se els anacronismes. Fora pins i tota mena d’arbres -ni molsa, ni atzavares- en muntanyes que en la realitat són nues d’arboleda; fora penyals i rocam despullat de verdor, quan la realitat reclama la representació esplèndida d’una flora característica: pinar, garriga, esbarzerà, etc.

5. La fauna
La fauna és un element natural indispensable en el pessebre; però, de la mateixa manera que l’element natural de l’aigua, dóna vida i alegria al panorama de la naturalesa representada.
Així, per exemple, les ovelles dels ramats, l’aviram en les masies, els parells en les terres de conreu, els animals de carga i altres bèsties similars, relacionades amb la topografia escollida en la plàstica representació del pessebre, són les espècies zoològiques que l’artista pot aprofitar oportunament segons els passatges topogràfics, bíblics o extra-bíblics, de la seva obra projectada.

CAPÍTOL XI
Els tres factors del Pessebre: B) L’Arquitectura
El pessebre. – Ciutat i pobles. – Masies i molins. – Cases i ponts. – Cisternes i cínies.

El segon factor de l’art pessebrista és l’arquitectura. No es concep sens ella la més senzilla representació plàstica del Naixement del Salvador. Primerament, l’arquitectura de la Cova o establia de Betlem, el pessebre pròpiament dit; en segon lloc l’immensa i variada arquitectura complementària (ciutats, pobles, masies, cases, etc.).
No negarem pas que una representació esculturada del “Misteri”, aïlladament, deixi de constituir un pessebre; però, més aviat serà una representació escultural que un pessebre en el vertader sentit de la paraula.
Doncs bé, l’arquitectura és indispensable en tota mena de pessebres.

1. El pessebre
El pessebre, en l’ample sentit de la paraula, s’entén per tot el conjunt plàstic de la representació del Natalici. El pessebre en el seu vertader sentit, és, únicament, la cova o establia de Betlem. Per això els pessebres també es diuen “Betlems”; del qual prové que es digui: art betlemnista, escultor betlemnista, etc.
Al tractar, ara, de l’arquitectura del pessebre, ens volem referir a l’establia de Betlem i a la seva menjadora.
L’indret precís del lloc del Natalici l’assenyala, a Betlem, la Cova de la Nativitat dins la Basílica Constantiniana que s’aixeca a les afores de la població.. Sant Justí, màrtir, ja parla d’aquesta cova com de la veritable establia, on nasqué el Senyor. Orígenes i Sant Jeroni, segons hem indicat, refermen aquesta tradició.
Així, doncs, l’arquitectura del pessebre, no és altra cosa, que una cova amb menjadora, a tall d’establia; per ço sempre s’ha dit: “la cova de Betlem”, “l’establia de Betlem”.

2. Ciutats i pobles
Si els pessebres són bíblics s’imposa l’arquitectura bíblica únicament: la de la regió palestinenca; per tant, la rigorosament bíblica: Betlem, Jerusalem, la Judea… la Palestina. Tot conforme fotografies i gràfics fidedignes.
Si els pessebres són extra-bíblics aleshores la topografia escollida imposa una arquitectura corresponent a l’escenari plàstic representat.

3. Masies i Molins
Dintre de l’arquitectura figurada del pessebre té una importància capital – més que el Temple de Jerusalem i les Piràmides d’Egipte – l’arquitectura eminentment popular; sobretot tractant-se dels pessebres extra-bíblics.
Masies i molins, trets del panorama que es vol reproduir són més escaients i van més lligats amb les escenes domèstiques i camperoles representades.

4. Cases i ponts
El mateix cal dir de les cases, casetes, ponts, runes i altres monuments arquitectònics aïllats. Han de correspondre al lloc reproduït; evitant sobretot, els anacronismes d’estil, època i correspondència bíblica i extra-bíblica.

5. Cisternes i cínies
Als volants de les masies i dels horts, i sobretot en els pessebres de moviment, les cisternes i les cínies no poden faltar-hi. Les escenes camperoles reclamen aquestes mostres de primitiva arquitectura, tan primitiva en la regió palestinenca com en altres panorames de plàstica extra-bíblica.

CAPÍTOL XII
Els tres factors del Pessebre: C) Les Figures
Els àngels. – Les persones sagrades. – Les persones profanes. – Els animals.

En els pessebres, únicament, poden ésser representades les figures que consten en els Sants Evangelis, o bé aquelles que ens ha conservat una pietosa tradició autoritzadíssima. Aitals figures ofereixen la següent classificació:

1. Els Àngels.
Segons els Evangelis poden sortir en els pessebres els següents personatges angèlics: L’Àngel de l’Anunciata (l’Àngel del Senyor), i la multitud dels Àngels lloadors del Senyor (una multitud de la milícia celestial).

2. Les persones sagrades.
Les úniques representables en el “Misteri”: Jesús, Josep i Maria (la Sagrada Família). En les escenes complementàries que poden reproduir-se en un pessebre (per exemple, en la Visitació i en la Presentació al Temple) és més justificada la presència d’altres personatges sagrats del Nou Testament.

4. Els animals.
a) El bou i la mula. Poden figurar en el pessebre, i deu perpetuar-se la simbòlica i pietosa tradició dels dos animals de l’establia.
b) Els presents dels pastors (ovelles, cabres, etc …). No ens diuen res de tot això els dos Evangelistes del pessebre. La tradició escrita, com també la iconogràfica, presenta sempre, els Pastors de Betlem portant alguna ovella al Diví Pastor de les nostres ànimes, Crist, Déu i home vertader. També, doncs, estan permeses les ovelles en els pessebres, i sobretot, tractant-se d’aquest paisatge de la visita dels Pastors a la santa Cova.
c) La caravana dels Reis (camells i cavalls). Els Reis de l’Orient organitzaren una confortable caravana. No hi faltarien camells ni cavalls. Bon cop d’efecte per il·lustrar millor paisatge pessebrístic, de la solemnial adoració del Rei de Reis. És de suposar que cada un d’aquells personatges orientals, portava una cavalleria per a cavalcar i una altra unitat per al transport de les presentalles i queviures